Una lliçó de moral impartida per un impresentable de conducta molt incorrecta. Un traficant de drogues de Barcelona, ja gran i amb estudis, en atur momentani per por que no el pelin, del seu amagatall estant rememora la seva vida, transcorreguda durant el franquisme, la transició i la nova Espanya democràtica, fins als nostres dies.

Per circumstàncies molt rocambolesques fill adoptiu d’un franquista català prominent i, alhora, catalanista dissimulat per convicció, l’home exposa els seus punts de vista i narra les situacions viscudes, polítiques, delictives i sexuals, sense embuts, dient les coses per l’únic nom que creu que tenen. Explica així mateix el seu dia a dia actual, que transcorre en un poblet del Pirineu, a tocar d’una població més gran, que podem situar per la Cerdanya i que li ofereix distraccions que l’ajuden a suportar el seu retir actual.

Després dels gairebé nou mesos que em costà escriure la novel·la sobre Leopold Mozart, que al cap i a la fi potser només fou el part de la muntanya, embrancat en investigacions inacabables i escrivint-la amb tota la seriositat de què sóc capaç, el cos em demanà a continuació una certa dosi de frivolitat, d’escriure tal com raja, de situar-me en terrenys de passions més bàsiques, gairebé pornogràfiques en certs passatges, i no només en els sexuals, i que sobretot no requerissin una gran tasca de documentació. Em calia una mena de vàlvula d’escapament.

El franquisme que vam patir; la transició transitòriament eterna que ens va servir per traslladar-nos de l’infern a la glòria tot ballant el rigodon amb els fatxes per tal que ningú no prengués mal, el postfranquisme democràtic aconduït per demòcrates de tota la vida, el ranci espanyolisme galopant, i, així mateix, la gran quantitat de barruts, bandarres i inútils que pul·lulen per casa nostra, tot plegat, em cridava, em demanava que m’hi fiqués amb esperit baralladís i sense deixar canya dreta. O sigui, que n’hi hagués per a tothom.

Estic d’acord que aquesta no és la millor manera de fer amics, que diria Dale Carnegie.

He de dir, però, que tampoc no la vaig escriure per fer-me enemics. Més i tot, diré que l’obra es va escriure gairebé sola, amb pocs propòsits conscients per part meva. M’hi posava i anava rajant per si mateixa, gairebé aliena a la meva voluntat. Només vaig ser un espectador privilegiat de la seva confecció, podríem dir.

Si per a Shakespeare la vida és un conte narrat per un idiota, diré que aquesta és una història explicada per un impresentable. I, naturalment, em refereixo al protagonista, no a l’autor de l’obra, que ni els més bojos tiren pedres a la seva teulada.